dijous, 20 de març de 2014

LA MÚSICA I LES ARTS ESCÈNIQUES, PER XAVIER GRASET




La conferència d'aquest mes de març va anar a càrrec de Xavier Graset, una persona molt coneguda, per la seva faceta de periodista, però també molt vinculada al teatre i, per llaços d'afinitat, amb Reus i el nostre Cor


Encara que destaca per la seva tasca radiofònica, a Catalunya Ràdio, molta part de la seva popularitat es deu a la seva feina televisiva. També ha exercit durant molts anys la seva tasca dins la premsa escrita, i ha publicat diversos llibres. Pel que fa a la seva activitat escènica, té un llarg recorregut com actor amb  LA TRAMOIA  de Vila-seca. Actualment, i sota la direcció de Francesc Cerro, interpreta “Sobre el dany del tabac i les ostres" d’Anton Txèkhov, a més de dedicar-se incansablement a la tasca de rapsode, presentador i animador en general.

La seva conferència va plantejar un seguit de reflexions, tant personals com de nombrosos pensadors, sobre l'essència de la música, des de la seva mateixa arrel de so -i el seu contrari, el silenci-, a la seva implicació emocional i estructural en les relacions humanes. Va acabar la seva brillant exposició amb una ràpida visió de la seva interrelació amb el món del teatre, i va donar pas a la intervenció de Ricard Roig, director artístic de l'ESBART REUS DANSA, que, a tall de mostra d'una de les arts escèniques per excel·lència més lligades a la música, la dansa, va oferir una amena descripció de com havia nascut el muntatge de l'espectacle que actualment representen, "La jota+bella", creat a partir de la música del grup tortosí Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, amb la participació de la Cobla Reus Jove.

Per concloure  l'acte, aquesta magnífica formació, amb la qual el nostre Cor ha tingut el plaer de col·laborar en diverses ocasions, va oferir una mostra de l'esmentat espectacle.



Si voleu llegir un fragment de la conferència de Xavier Graset,podeu obtenir-lo aquí...




Què ens dona la música? Quina mena de màgia fa que la música ens penetri, que travessi els porus de la nostra pell, o que ens entri pel fetge com deia Plató? Necessitem la música per viure? Dit d’una altra manera, podem imaginar la vida sense música?  Quin valor espiritual, i fins i tot terapèutic li podem atribuir? Ha perdut identitat cultural l’oïda davant de la força de la vista?

La música culta ha passat a ser marginal, davant el pes de la música popular, i és aquesta la que marca les directrius del gust i la sensibilitat del nostre present? Com ha canviat la difusió de la música des que existeix internet? Hi circula tot lliurement, i amb l’afegit de la gratuïtat, de manera que ha alterat del tot les normes discogràfiques. Això ajuda els músics, o per contra els obliga a repensar de quina manera poden viure de la interpretació, de la composició?
Al costat de les altres arts, la música, la cançó, ens aporta entusiasme, ens fa transcendir? Concentració, harmonia, bellesa? Ens pot ajudar també a la jovialitat, o a la inquietud, el neguit de tot artista, del músic, d’estar en continua recerca, del desig de ser més?
Possiblement els i les cantaires del Cor Mestral, com tots aquells que s’acosten a la música, al cant, deuen tenir la seva resposta personal, la seva visió a cada un d’aquests interrogants. I el que obteniu de la relació activa amb la música, és molt diferent de la que n’obtenim els vostres espectadors. Som passius? En absolut, som receptius, hi reflexiona Jeanne Hersch, una filòsofa suïssa, que diu que “En un concert...Sóc receptiva, i sento aquesta receptivitat com una activitat més intensa  que moltes accions i molts esforços. Es diria que a través de la música, el temps mateix  desplega una mena de vida pròpia en el meu interior” .
Estem parlant d’un trasbals, d’un regirar de la música, que toca allò més amagat de les persones, que té un efecte sovint també terapèutic en nosaltres i que té molt de màgic.
Li passa a l’espectador, a l’intèrpret, li passa a l’autor, al compositor, com ens diu Alex Ross : Compondre és una tasca difícil. “Desesperadament difícil” diu el diable al Doktor Faustus. Suposa realitzar una laboriosa travessa per un paisatge imaginari. El que emergeix és una obra d’art en clau, que ha de ser decodificada per altres músics als quals s’ha de convèncer prèviament. Al contrari que en una novel·la o un quadre, una partitura revela tot el seu significat només quan s’interpreta davant d’un públic; és una criatura de la solitud que depèn de les persones. Terrors innombrables llisquen cap els llims entre la composició i la interpretació, durant la qual la partitura descansa en silenci damunt del faristol. Hans Pfitzner va dramatitzar aquest moment de pànic i de dubte a Palestrina la seva “llegenda musical” sobre la vida d’aquest compositor italià del Renaixament. El personatge de Palestrina parla en nom dels seus col·legues en el decurs dels segles quan interromp el seu treball per cridar: “Per a què tot això? Ah! Per a què, Per a què? (“El soroll etern. Escoltar al segle XX, a través de la seva música”).
Per què compondre!
Venim d’una gran fatiga i ens agafa ignorants. Ens estimem més ser entretinguts que no guanyar saviesa? No estem per l’esforç d’aprendre, de llegir? D’escoltar, que és el que ens demana la música?
I possiblement d’escoltar-nos a nosaltres mateixos. La música té un punt d’irracional. La música justament té en si mateix un component de màgic, treure so, melodies d'un objecte, ja sigui bufant, picant o tibant d'una corda... El més primari deu ser el de la percussió. En els seus inicis la música fa un acostament a la natura, la imita.... busca els sons dels ocells, dels trons, de les tempestes.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada